loquor
Llatí
modifica
- Pronúncia(i): /ˈlɔ.kwɔr/
- Etimologia: És probable que aquest verb, com la majoria dels deponents, fos en el seus orígens un verb reflexiu, potser emparentat amb locus, amb el significat de «fer-se entendre, explicar-se». Aquest primer sentit hauria tingut la forma *tloquor, procedent de l'arrel protoindoeuropea *tolkʷ- («parlar»).[1] També s'ha proposat que estigui emparentat etimològicament amb el terme grec λάσκω (láskō, «dir en veu alta»).[2]
Verb modifica
loquor (1a present?), loqueris (2a present), loquī (infinitiu), locūtus sum (perfet); deponent
- parlar, jo parlo, dir
- Dolabella merum bellum loquitur.
- Dolabella només parla de guerra.
- Oculi nimis arguti, quemadmodum animo adfecti simus, loquuntur.
- Els ulls tan expressius, diuen que els sentiments ens afecten.
Sinònims modifica
Vegeu també modifica
- ↑ Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, [1], 1959
- ↑ Charlton T. Lewis, Charles Short, LL.D, Latin Dictionary, Oxford, Clarendon Press, 1879