piangere

Italià

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈpjan.d͡ʒe.re/
• Rimes: -andʒere
• Etimologia: Del llatí plangere, del protoindoeuropeu *pleh₂k-, segle XIII. Cognat del castellà plañir, el català plànyer, el romanès plânge i el francès plaindre.

Verb

piangere trans., intr., pron.

1. plorar

Variants

• piagnere (antic)

Conjugació

    Segona conjugació tema e, auxiliar avere, irregular

Formes no personals	present			passat
infinitiu	piangere			avere pianto
gerundi	piangendo			avendo pianto
participi	piangente			pianto
Formes personals	singular			plural
	primera	segona	tercera	primera	segona	tercera
indicatiu	io	tu	lui/lei, esso/essa	noi	voi	loro, essi/esse
present	piango	piangi	piange	piangiamo	piangete	piangono
imperfet	piangevo	piangevi	piangeva	piangevamo	piangevate	piangevano
passat	piansi	piangesti	pianse	piangemmo	piangeste	piansero
futur	piangerò	piangerai	piangerà	piangeremo	piangerete	piangeranno
condicional	piangerei	piangeresti	piangerebbe	piangeremmo	piangereste	piangerebbero
subjuntiu	che io	che tu	che lui/che lei, che esso/che essa	che noi	che voi	che loro, che essi/che esse
present	pianga	pianga	pianga	piangiamo	piangiate	piangano
imperfet	piangessi	piangessi	piangesse	piangessimo	piangeste	piangessero
imperatiu	—	tu	lui/lei	noi	voi	loro
		piangi, non piangere	pianga	piangiamo	piangete	piangano

Miscel·lània

• Síl·labes: piàn·ge·re (3)
• Anagrama: piegarne

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Treccani sobre piangere
• Per a més informació vegeu l'entrada al Dizionario Italiano Olivetti sobre piangere
• Per a més informació vegeu l'entrada al dict.com sobre piangere