-o

Potser volíeu: o, O, ò, Ò, ó, -ó, Ó, ö, Ø

Català

• Etimologia: Variant de la desinència -e, originada per assimilació vocàlica en certs verbs (plore>ploro), estesa com a vocal temàtica per a diferenciar de la tercera persona -a, homòfons en català central i parònims en nord-occidental (pronunciat /ɛ/), i reforçat per la percepció de cultisme coincidint amb el llatí -ō. Produït a l’inici del segle XV, es va completar l’extensió a diferents tipus de conjugacions al segle XIX.

Desinència

-o ‎(verbal)

1. (central, nord-occidental) Forma conjugada en primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -ar, -er, -re i -ir.

   Exemples: cantar → canto, témer → temo, batre → bato, dormir → dormo.

2. (col·loquial nord-occidental) Forma conjugada en primera i tercera persona del singular del present de subjuntiu dels verbs regulars en -ar, -er, -re i -ir.

Relacionats

• -ō llatí > Ø, actual balear i alguerès (-i, septentrional) > -e, actual valencià > -o, central i nord-occidental

Esperanto

• Etimologia: (pendent)

Desinència

-o ‎(nominal)

1. Forma noms.

   Exemple: serĉi → serĉo.