Potser volíeu: Ane, âne


Català
modifica

  • Pronúncia(i): oriental /ˈa.nə/, occidental /ˈa.ne/
  • Etimologia: De an, forma reforçada de a per analogia amb a en, més e epentètica.

Preposició modifica

ane

  1. (col·loquial) forma alternativa de a
    «N’hi havia un oficial que ane mi molt m’estimava.»
    Manuel Milá y Fontanals, Joan Antoni Paloma, Romancer català: A cura de Joan Antoni Paloma, 1980

Notes modifica

  • Usat generalment davant la, l', les, mi, tu, qui.
  • Com a forma no literària té diverses variants fonètiques: ana, a ne, en a.

Miscel·lània modifica

  • Síl·labes: a·ne (2)
  • Anagrama: ena (revers)

Vegeu també modifica

  • Obres de referència: DCVB


Llatí
modifica

  • Pronúncia(i): /ˈaː.nɛ/

Nom modifica

āne

  1. vocatiu singular de ānus