Viccionari:Pronúncia de l'ibèric

Notes generals de la pronúncia de l’ibèric, segons les convencions usades a partir dels coneixements actuals de la llengua amb particularitats encara desconegudes.

La pronúncia està deduïda bàsicament a partir de l’adaptació a l’ibèric d’antropònims llatins i celtes (gals i celtibers) i de l’onomàstica ibèrica adaptada al llatí, al grec i al celtiber, més l’anàlisi intern de la fonètica sintàctica.

Alfabet

Valor fonètic de l’alfabet transliterat.

Lletra	AFI	Comentaris
a	/a/	Les vocals no tenen oposició de quantitat. Es desconeix el grau d’obertura. Es consideren tres diftongs decreixents.
ai	/aj/
au	/aw/
e	/e/
ei	/ej/
i	/i/
o	/o/
u	/u/
b	/b/	Hi ha dubtes sobre si existia l’oclusiva sorda /p/
t	/d/-/t/	Escriptura no dual, sonora o sorda
d	/d/	Escriptura dual
t	/t/	Escriptura dual
k	/ɡ/-/k/	Escriptura no dual, sonora o sorda
g	/ɡ/	Escriptura dual
k	/k/	Escriptura dual
l	/l/
lt	/ll/	<ld> en escriptura grecoibèrica
n	/n/
nb	/m/
m	/nn/	Variant nasal geminada o nasal forta
ḿ	/na/	Controvertit, d’ús rar. Podria ser nasal labialitzada o una vocal nasal.
ŕ	/r/	Sense consens. L’oposició múltiple i simple podria ser al revès, o bé <r> uvular [ʁ] o retroflexa [ɽ]
r	/ɾ/
ś	/s/
s	/t͡s/	Alternativament palatal [t͡ʃ] o sibilant sonora [z]

L’accent recau sovint en la primera síl·laba (baŕkeno ‎( ) > Bàrcino, śaitabi ‎( ) > Xàtiva). En el cas dels compostos és la primera síl·laba del segon component. En agregar sufixos l’accent pot desplaçar-se.