canonge

Català

• Pronúncia:

Oriental: /kəˈnɔɲ.ʒə/

Occidental: nord-occidental /kaˈnɔɲ.ʒe/, valencià /kaˈnɔɲ.d͡ʒe/

• Homòfon: canonja
• Etimologia: Del llatí canonicus, segle XII.

Nom

ca·non·ge m. ‎(plural canonges, femení canongessa)

1. Eclesiàstic membre d'un capítol, catedral o col·legiata; aquell qui obté un canonicat.

Compostos i expressions

• Canonge regular: Aquell qui obté canonicat en església regular, i també el religiós premonstratense i altres de la regla de Sant Agustí.

Traduccions

Traduccions: canonge

• Alemany: Chorherr ^(de) m.
• Castellà: canónigo ^(es)
• Danès: korherre ^(da) c., kannik ^(da) c.
• Eslovac: kanonik ^(sk) m.
• Esperanto: kanoniko ^(eo)
• Francès: chanoine ^(fr)
• Islandès: kanúki ^(is) m.
• Italià: canonico ^(it)

• Llatí: canonicus ^(la)
• Portuguès: cónego ^(pt) m.
• Romanès: canonic ^(ro) m.
• Rus: кано́ник ^(ru) m. ‎(kanónik)
• Suahili: kanoni ^(sw)
• Suec: kanik ^(sv) c., korherre ^(sv) c.
• Txec: kanovník ^(cs) m.

Nom

ca·non·ge m. ‎(plural canonges)

1. Planta valerianàcia de l'espècie Valerianella locusta.
2. (peixos) canari

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom I.
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot