insolent

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /in.suˈɫen/
	balear /in.soˈɫent/, /in.suˈɫent/
Occidental:	nord-occidental /in.soˈɫen/, valencià /in.soˈɫent/

• Rimes: -ent
• Etimologia: Del llatí insŏlens ‎(«desacostumat, exagerat»), segle XVII

Adjectiu

insolent inv. ‎(plural insolents)

1. atrevit, desvergonyit, descarat.

Derivats

• insolentar
• insolentment

Traduccions

insolent [1] (desvergonyit)

• Anglès: insolent ^(en)
• Castellà: insolente ^(es) inv.
• Francès: insolent ^(fr)
• Italià: insolente ^(it)
• Llatí: insolens ^(la)

Verb

insolent

1. (balear) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de insolentar-se.

Miscel·lània

• Síl·labes: in·so·lent (3)
• Anagrama: ensolint

Vegeu també

• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom II.
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot

Anglès

• Pronúncia: /ɪnˈsə.lənt/

Adjectiu

insolent ‎(comparatiu more insolent, superlatiu most insolent)

1. insolent