cunç

Català antic

• Etimologia: Del llatí comptus ‎(«adornat»).

Nom

cunç m. ‎(plural cunç)

1. bon arranjament, polidesa

   «Vos dehim e manam, sots pena de la ira e indignació del senyor rey e nostra, que decontinent metats en cunç la força vella de la ciutat de Gerona de guisa que no y falliga res.» (Lletres reials a la ciutat de Girona, 1367)

Derivats

• acunçar

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo