fricatiu

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /fɾi.kəˈtiw/, occidental /fɾi.kaˈtiw/
• Rimes: -iw
• Etimologia: Del llatí fricatus i el sufix -tiu, formació culta analògica a partir del participi de fricō ‎(«fregar»), segle XX.

Adjectiu

fricatiu m. ‎(femení fricativa, plural masculí fricatius, plural femení fricatives)

1. (fonètica) Produït per l’aire que surt fregant entre òrgans bucals lleugerament en contacte.

   «El català presenta fonemes consonàntics fricatius de tres llocs d’articulació sords i sonors: els labiodentals /f,v/, els alveolars /s,z/ i els palatoalveolars o alveolopalatals /ʃ,ʒ/.» ((Recasens i Vives, Daniel, Fonètica i fonologia experimentals del català: vocals i consonants, 2014, Institut d'Estudis Catalans, p. 239, ISBN 9788499652092))

Traduccions

Traduccions

• Anglès: fricative ^(en)
• Castellà: fricativo ^(es)
• Francès: fricatif ^(fr)

Miscel·lània

• Síl·labes: fri·ca·tiu (3)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB