Potser volíeu: mérula
  • Pronúncia(i): /ˈmɛ.rʊ.la/
  • Etimologia: De la llatinització d'un terme gòtic meru-, («fosc, ombra, negre»), de l'arrel protoindoeuropea ames-.

merula f. ‎(genitiu merulae)

  1. merlet
    «Venerunt illi usque ad scalam quæ jam erat erecta et fortiter ligata ad civitatis merulas, et adscenderunt per eam homines sexaginta.» ([1])
    Vingueren fins a l'escala que ja estava posada i fortament amarrada als merlets de la ciutat i per ella s'hi enfilaren seanta homes.
  2. merla
    «aves capiuntur quædam candidæ et albissimæ, quæ merulæ nuncupantur.» ([2])
    s'hi cacen uns ocells blancs, molt blanca, que en diuen merles
  3. merla, tord massot
    «quam peritiores piscatores merle vocant, nonnulli tourd, non distinguentes turdum a merula» ([3])
    que els pescadors més habilidosos en dien merla, altres tord, sense fer distinció del tord de la merla

Declinació

modifica
1a declinació -a, -ae
Cas Singular Plural
Nominatiu merula merulae
Vocatiu merula merulae
Acusatiu merulam merulās
Genitiu merulae merulārum
Datiu merulae merulīs
Ablatiu merulā merulīs


Vegeu també

modifica
  • Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch, 1959, p.35-38
  • Du Cange et al., Glossarium mediæ et infimæ latinitatis, ed.L. Favre, 1883-1887
  1. Gaspar Barthii Glossarium apud Ludewig. tom. 3. Reliq. MSS. pàg. 24. ex Anonymi Hist. Palæst.
  2. Avis Ægyptiacæ species. Bernhardi de Breydenbach Iter Hierosol. pàg. 226
  3. Tract. Ms. de Pisc. cap. 74. ex Cod. reg. 6838. C