pandemònium

Català

Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /pən.dəˈmɔ.ni.um/, occidental /pan.deˈmɔ.ni.um/
Etimologia: De l'anglès pandemonium, segle XIX, del grec antic πᾶν ‎(pân, «tot») i del llatí daemonium ‎(«dimoni»), creat per John Milton en l’obra Paradise Lost (1667).

pandemònium m. ‎(plural pandemòniums)

Lloc imaginari on es reuneixen els esperits de l’infern.
«Cavalcaven afal·lerats i mig enfollits cap al declivi vermell del dia, cap a les terres de l'ocàs i al pandemònium distant del sol.» (Victòria Oliva, Com llegir i per què, 2000)
Situació tumultuària amb cridòria i confusió per exaltació o irritació de la gent.
«Enllà de la cortina s'està desfermant un pandemònium: reclamen a crits els actors perquè surtin a escena.» (Xavier Romeu i Jover, Els gegants de la muntanya, 1990)