timeo
Llatí
modifica
- Pronúncia(i): /ˈtɪ.mɛ.oː/
- Etimologia: De la mateixa arrel que va donar en sànscrit तम् (tam, «sobtar») i तम् (tam, «quedar-se sense alè»); que va generar en grec antic el concepte de «observar amb respecte i temor», en τῑμή (tīmḗ, «honorar»); en llatí també està relacionada amb els termes temetum («vi pur») i temulentus («hebri»).[1][2]
Verb modifica
timeō (1a present?), timēs (2a present), timēre (infinitiu), timuī (perfet)
- témer, jo temo, tenir por, malfiar
- Ex.: Equo ne credite, Teucri! Quidquid id est, timeo Danaos et dona ferentes.[3] — (traducció:«No us en fieu del cavall, troians! El que sigui. Temo els grecs i els seus regals.»)