vanitat

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /bə.niˈtat/, balear /və.niˈtat/
Occidental:	nord-occidental /ba.niˈtat/
	valencià /va.niˈtat/, /ba.niˈtat/

• Rimes: -at
• Etimologia: Del llatí vanitas, segle XII.

Nom

vanitat f. ‎(plural vanitats)

1. Presumpció, satisfacció de si mateix; estat en què es té un alt concepte respecte les pròpies qualitats o atributs, i que és remarcat per un desig excessiu de fer-se notar i lloar pels altres.

   La vanitat és la cega propensió a considerar-se com individu no sent-ho... (Friedrich Nietzsche).

   La vanitat ben alimentada és benèvola, una vanitat desnodrida és dèspota (Mason Cooley).

2. Falta de subsistència o realitat en les coses.
3. Pompa, ostentació.
4. Insubsistència, poca duració de les coses.
5. Paraula supèrflua, inútil, vana.
6. Il·lusió, ficció de la fantasia.

Traduccions

presumpció de si mateix

• Castellà: vanidad ^(es)
• Llatí: vanitas ^(la)

Miscel·lània

• Síl·labes: va·ni·tat (3)
• Anagrama: tintava

Vegeu també

• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.
• FIGUERA, Pere Antoni. Diccionari Mallorquí-Castellà, Palma, 1840.
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot