al·lòfon

Català

Rimes: -ɔfon
Etimologia: Del grec antic ἀλλόφωνος ‎(allóphōnos, «de veu estranya»), de ἄλλος ‎(állos, «altre») i -φωνος ‎(phōnos, «so»), equivalent al prefix al·lo- i el sufix -fon, segle XX; amb l'accent dislocat (al·lofon).^[1]

al·lòfon m. ‎(plural al·lòfons)

Variant d’un fonema que apareix en un context determinat.
«En català i en castellà el fonema /d/ té dos al·lòfons: un d'oclusiu [d] que apareix en posició inicial de paraula després de pausa i un d’aproximant [ð] que apareix en posició intervocàlica.» (Olga Soler Vilageliu, Psicologia del llenguatge, UOC, 2006, ISBN 9788497881586)

Variant d’un fonema

al·lòfon m. ‎(femení al·lòfona, plural masculí al·lòfons, plural femení al·lòfones)

De llengua usual o materna diferent de l'oficial o majoritària del país.
«El ritme de la immigració —sempre al·lòfona— no para i no pararà en els decennis que vénen, ja se sap prou bé.» (Joan Peytaví Deixona, El català al nord de Catalunya a principi del segle XXI, 2016, ISBN 9788499653204)

De llengua diferent de la del país

al·lòfon m. ‎(plural al·lòfons, femení al·lòfona)

Persona amb llengua usual o materna diferent de l’oficial o majoritària del país.
«Si traiem el nas per Europa, comprovarem que no hi ha cap comunitat lingüística de petites dimensions en què no s'hagi generalitzat l'ús d'una segona llengua (generalment l'anglès) com a llengua de relació amb els al·lòfons.» (Francesc Vallverdú, L'ús del català: un futur controvertit, 1990, ISBN 9788429731477)