alucinor

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /aːˈluː.kɪ.nɔr/
• Etimologia: De l'encreuament entre el grec ἀλύω ‎(alýō, «anar sense rumb») i el terme lux ‎(«llum»).

Verb

ālūcinor ‎(1a present^?), ālūcināris ‎(2a present), ālūcinārī ‎(infinitiu), ālūcinātus sum ‎(perfet); deponent

1. meravellar-se, jo em meravello
2. imaginar, somiar despert, plantar

   Ex.: Quae Epicurus oscitans alucinatus est. — (traducció:«Els somnis que ha fet Epicur.»)

3. divagar, jo divago

   Ex.: epistolae nostrae debent interdum alucinari.— (traducció:«Les nostres cartes haurien d'estar lliures de divagacions.»)

Variants

• allucinor, hallucinor