cabellblau

Català

Oriental:	central /kəˌβɛʎˈβɫaw/
	balear /kəˌbəʎˈbɫaw/, /kəˌbɛjˈbɫaw/
Occidental:	/kaˌbeʎˈbɫaw/

Rimes: -aw
Etimologia: De cabell i blau, per analogia amb cabellblanc, segle XXI.

cabellblau m. ‎(femení cabellblava, plural masculí cabellblaus, plural femení cabellblaves)

Que té els cabells blaus.
«Ou-me, Posidó que la terra tens, cabellblau! Si verament et sóc fill i et vanes d'ésser el meu pare, dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni, sí, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades! O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna, tard retorni i amb mal, perduda tota la colla, en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.» (Jordi Raventós (trad.), Les Saturnals (vol. III), pàg. 68, Fundació Bernat Metge, 2003)

«Ho direm ras i curt: Doso és una història de sexe i de cavalls. Els déus sempre han tingut nostàlgia d’un cos inassequible. Posidó, el déu aquós, cabellblau, «el que sacseja la terra», va sentir nostàlgia de posseir Demèter quan aquesta errava tot cercant la seva filla.» (Josep Marià Solà, Agustí Bartra i els misteris de Doso, Revista d'Igualada, núm. 41, pàg. 73, Anoia, set. 2021)

cabellblau m. ‎(plural cabellblaus, femení cabellblava)