diantre
Català
modifica
Nom modifica
diantre m. (plural diantres)
- diable (davant d’un substantiu, admiració, estranyesa o rebuig)
- «Abans-d'ahir, amb aquell diantre d'accident, em vas arribar a preocupar.» (Carles Soldevila, El cocktail dels acusats, 1955)
- (plural) dimoni (intensificació figurada)
- «L'escolà els ha manat eixir de l'església. I si entraren com a cavalls, surten com a diantres.» (Carles Salvador, Les festes de Benassal, 1952)
Notes modifica
- Expressa intensificació en frases exclamatives, interrogatives o ponderatives.
Interjecció modifica
diantre!
- Expressió d’enuig, de sorpresa.
- «Com es pot escriure un llibre amb un nom com aquest? Diantre, Tadeu, cada ofici té les seves coses, però n'hi ha de ben estranyes!» (Jaume Melendres, El collaret d'algues vermelles, 1979)
Traduccions modifica
Miscel·lània modifica
- Síl·labes: di·an·tre (3)
- Heterograma de 7 lletres (adeinrt)
- Anagrames: atindre, atindré, enardit, tendira, tendirà, tendria