Llatí
Modifica

  • Pronúncia(i): /ˈfʊr.ka/
  • Etimologia: Del protoindoeuropeu *perkʷu-s («roure»).

NomModifica

furca f. ‎(genitiu furcae)

  1. pilar (de fusta), suport, bastida
    «Tum primum circo qui nunc maximus dicitur designatus locus est. Loca divisa patribus equitibusque ubi spectacula sibi quisque facerent; fori appellati; spectavere furcis duodenos ab terra spectacula alta sustinentibus pedes.» (Titus Livi, Ab Urbe condita, I,35)
    Llavors va ser quan fou traçat el perímetre del que seria el Circ Màxim. S'hi destinaren llocs especials per als senadors i els cavallers, anomenats fori, i cadascun d'ells hi feren construir llotges sostingudes sobre pilars de dotze peus d'alçada.
  2. forca

DeclinacióModifica

1a declinació -a, -ae
Cas Singular Plural
Nominatiu furca furcae
Vocatiu furca furcae
Acusatiu furcam furcās
Genitiu furcae furcārum
Datiu furcae furcīs
Ablatiu furcā furcīs


Vegeu tambéModifica

  • Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.822-823