furca

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈfʊr.ka/
• Etimologia: Del protoindoeuropeu *perkʷu-s («roure»).

Nom

furca f. ‎(genitiu furcae)

1. pilar (de fusta), suport, bastida

   «Tum primum circo qui nunc maximus dicitur designatus locus est. Loca divisa patribus equitibusque ubi spectacula sibi quisque facerent; fori appellati; spectavere furcis duodenos ab terra spectacula alta sustinentibus pedes.» (Titus Livi, Ab Urbe condita, I,35)

   Llavors va ser quan fou traçat el perímetre del que seria el Circ Màxim. S'hi destinaren llocs especials per als senadors i els cavallers, anomenats fori, i cadascun d'ells hi feren construir llotges sostingudes sobre pilars de dotze peus d'alçada.

2. forca

Declinació

1a declinació -a, -ae

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	furca	furcae
Vocatiu	furca	furcae
Acusatiu	furcam	furcās
Genitiu	furcae	furcārum
Datiu	furcae	furcīs
Ablatiu	furcā	furcīs

Vegeu també

• Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.822-823