- Pronúncia(i): /ˈjʊ.woː/
- Etimologia: De l'arrel iu-, segons alguns autors la mateixa que hi ha en Iuppiter[1] i segons altres relacionat amb l'arrel iu- del protoindoeuropeu *i̯eu-(«unió»), present en iugum.[2]
iuvō (1a present?), iūvās (2a present), iūvāre (infinitiu), iūvī (perfet), iūtum (supí)
- ajudar, jo ajudo
- Ex.:Audentes fortuna iuvat.[3]—(«La fortuna ajuda els audaços.»)
- plaure, em plau
- Ex.:Iuvat videre locos—(«Plau contemplar els llocs.»)
- ↑
Charlton T. Lewis, Charles Short, A Latin Dictionary, Clarendon Press, Oxford, 1879
- ↑ Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959 p.508-510
- ↑ Virgili, Eneida, 10
