servici

Català

Oriental:	central /sərˈbi.si/, balear /səɾˈvi.si/
Occidental:	nord-occidental /serˈβi.si/
	valencià /seɾˈvi.si/, /seɾˈβi.si/

Rimes: -isi
Etimologia: Semicultisme del llatí servitium, segle XI. D’ús esporàdic en textos cultes, havia evolucionat fins a la hipercorrecció servir, especialment en valencià; per tal d’evitar-la, va ser restaurat literàriament per editors al segle XVI.^[1] Compareu amb juí i judici. Doblet del patrimonial servei.

servici m. ‎(plural servicis)

↑ Coromines, Joan. «DECat. VII, 864a20-60». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1980-1991.

servici m. ‎(plural servicis)

servei, servici
«Són rancurós de les toltes e de les forces que fa en la mea onor del servici del kastel.» (Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, 1080-1095)
Són rancorosos de les toltes [exaccions arbitràries] i de les forces [exaccions forçoses] que fa en la meva honor [possessió] del servei del castell.

«Que ·ns pregava que ·l lexàssem entrar en terra de moros, él e son germà, e que ·ns en farie bon servici. E nós dixem que ans seria mal servici aquel.» (Jaume I, Llibre dels fets, 1343)