Etimologia: És discutit si l’expressió bona hora prové de hora («durada de temps, temps atmosfèric») o bé de ora («temps suau, bon oratge»), tots dos homòfons i antigament amb grafia intercanviable. Antoni Griera va anotar que l’expressió fer una bona ora és un fòssil del llatí aura («brisa, vent suau»).[1] Alcover-Moll dubta que no sigui un modisme de bona hora.[2] Joan Coromines assenyala que el grec antic ὥρα (hṓra, «hora, estació») ja s’usava com a «temperatura atmosfèrica» i descarta el llatí aura perquè implica l’existència de vent.[3] Eugeni Reig troba que les consideracions de Coromines no són convincents, que no té sentit hora contraposat a dia i que ora té un sentit secundari de «temps suau, bon oratge» que fa més entenedora l’expressió.[4]