bon dia i bona hora

Català

modifica
  • Etimologia: És discutit si l’expressió bona hora prové de hora ‎(«durada de temps, temps atmosfèric») o bé de ora ‎(«temps suau, bon oratge»), tots dos homòfons i antigament amb grafia intercanviable. Antoni Griera va anotar que l’expressió fer una bona ora és un fòssil del llatí aura ‎(«brisa, vent suau»).[1] Alcover-Moll dubta que no sigui un modisme de bona hora.[2] Joan Coromines assenyala que el grec antic ὥρα ‎(hṓra, «hora, estació») ja s’usava com a «temperatura atmosfèrica» i descarta el llatí aura perquè implica l’existència de vent.[3] Eugeni Reig troba que les consideracions de Coromines no són convincents, que no té sentit hora contraposat a dia i que ora té un sentit secundari de «temps suau, bon oratge» que fa més entenedora l’expressió.[4]

Interjecció

modifica

bon dia i bona hora

  1. bon dia, amb èmfasi

Vegeu també

modifica
  1. Antoni Griera, «Els noms dels vents en català», Butlletí de dialectologia catalana, Barcelona:IEC, núm. II, p. 86, 1914.
  2. A. M. Alcover i F. de B. Moll, ora, Diccionari català-valencià-balear, vol. VIII, 1968.
  3. Joan Coromines, «hora», Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IV, p. 810, 1984.
  4. Eugeni S. Reig, Les nostres paraules, València:AVL, 2008. Citat a Rodamots.