communio

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /kɔmˈmuː.nɪ.oː/
• Etimologia: El verb de
• Etimologia: Del prefix con- i mūniō‎ i el nom de communis.

Verb

commūniō ‎(1a present^?), commūnīs ‎(2a present), commūnīre ‎(infinitiu), commūnīvī ‎(perfet), commūnītum ‎(supí)

1. emmurallar, jo emmurallo, fortificar

   «Eo opere perfecto praesidia disponit, castella communit, quo facilius, si se invito transire conentur, prohibere possit.» ()

   Acabades aquestes obres, disposa que s'instal·lin guarnicions i fortifica els castells, perquè puguin impedir més fàcilment, si intentan creuar contra la seva voluntat.

Nom

commūniō f. ‎(genitiu commūniōnis)

1. associació, congregació, comunitat

   «inter quos est communio legis, inter eos communio juris est» ()

   entre els quals està l'associació per la llei, entre els quals l'associació de la justícia

2. comunió

Declinació

3a declinació -, -is (tema cons.)

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	commūniō	commūniōnēs
Vocatiu	commūniō	commūniōnēs
Acusatiu	commūniōnem	commūniōnēs
Genitiu	commūniōnis	commūniōnum
Datiu	commūniōnī	commūniōnibus
Ablatiu	commūniōne	commūniōnibus