ironia

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /i.ɾuˈni.ə/ⓘ
	balear /i.ɾoˈni.ə/, /i.ɾuˈni.ə/
Occidental:	/i.ɾoˈni.a/

• Rimes: -ia
• Etimologia: Del llatí ironīa, del grec antic εἰρωνεία ‎(eirōneía).

Nom

ironia f. ‎(plural ironies)

1. Dir el contrari d’allò que es pensa de manera que l'oient entén que es tracta d'una burla o d'una crítica indirecta.
2. En filosofia, mètode per trobar la veritat fent preguntes que fingeixen ignorància per part del qui les fa amb l'objectiu d'obligar l'interlocutor a expressar el seu punt de vista raonat sobre el tema.

Traduccions

Traduccions

• Anglès: irony ^(en)
• Castellà: ironía ^(es)
• Francès: ironie ^(fr)
• Italià: ironia ^(it)

Miscel·lània

• Síl·labes: i·ro·ni·a (4)

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /iː.roːˈniː.a/
• Etimologia: Del grec εἰρωνεία ‎(eirōneía)

Nom

īrōnīa f. ‎(genitiu īrōnīae)

1. ironia

Declinació

1a declinació -a, -ae

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	īrōnīa	īrōnīae
Vocatiu	īrōnīa	īrōnīae
Acusatiu	īrōnīam	īrōnīās
Genitiu	īrōnīae	īrōnīārum
Datiu	īrōnīae	īrōnīīs
Ablatiu	īrōnīā	īrōnīīs