-
- Peninsular: /reˈfu.to/
- Americà: alt /reˈfu.t(o)/, baix /reˈfu.to/
refuto
- primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb refutar
- Pronúncia(i): /rɛˈfuː.toː/
- Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *bhū̆-(«copejar»), amb el prefix re-.
refūtō (1a present?), refūtās (2a present), refūtāre (infinitiu), refūtāvī (perfet), refūtātum (supí)
- refutar
- Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.112