pèl-roig

Català

Oriental:	central /ˌpɛɫˈrɔt͡ʃ/, (gironí) /ˌpɛɫˈrot͡ʃ/
	balear /ˌpəɫˈrɔt͡ʃ/, /ˌpɛɫˈrɔt͡ʃ/
Occidental:	/ˌpɛɫˈrɔt͡ʃ/

pèl-roig m. ‎(femení pèl-roja, plural masculí pèl-roigs o pèl-rojos, plural femení pèl-roges)

Que té el pèl de color roig, especialment els cabells.
«Un missatger, botiró, pèl-roig, com un diable, entrà esbufegant.» (Jaume Berenguer Amenós (trad.), Alexis Zorbàs, 1965)
De color Roig (els cabells d'algú).
«Era una infermera granadeta, eixerida, amb una cabellera pèl-roja que se li escapava de la còfia i una rialla constant als llavis.» (Jaume Fuster, Les claus de vidre, pàg. 93, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1984)

pèl-roig m. ‎(plural pèl-roigs o pèl-rojos)

Persona de cabells roigs.
«Sandra és la pèl-roja sensible que estima amb devoció un nòvio ballarí a qui falta mig braç.» (Muriel Villanueva, Semiidèntics (pàg. 101), gen. 2021.)