puja

Potser volíeu: pujà

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	/ˈpu.ʒə/
Occidental:	nord-occidental /ˈpu.ʒa/, valencià /ˈpu.d͡ʒa/

• Rimes: -uʒa

Verb

puja

1. tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de pujar
2. segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb pujar

Miscel·lània

• Síl·labes: pu·ja (2)
• Anagrames: ajup ^(revers), jupa

Català antic

• Etimologia: [1] De l'italià poggia, del grec antic πóδιον ‎(pódion, «escota»).
• Etimologia: [1] De pujar.

Nom

puja f. ‎(plural pujas o puges)

1. Corda lligada al car de l’antena per a girar la vela cap a estribord.

   «Manà que estiguessen los mariners apparaylats, los uns a la puja, los altres a la orça de popa, e ·ls altres a la orça de proa» (Jaume I, Llibre dels feits, 1343)

Antònims

• orsa ‎(«a babor»)

Nom

puja f. ‎(plural pujas o puges)

1. Quantitat que es paga al forner que cou el pa en un forn públic.

   «Que’ls forners, contra tota bona raho e egualtat, de pochs temps e ença prenguen detraure lo pa en lurs forns molt major part o puja que no havien acostumat en los temps passats.» (Història de la cultura valenciana, 1363)

Verb

puja

1. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present d'indicatiu de pujar
2. segona persona singular (tu) de l'imperatiu de pujar

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo, DTCA, CIVAL