trenc

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈtɾɛŋ/
	balear /ˈtɾəŋk/, /ˈtɾɛŋk/
Occidental:	nord-occidental /ˈtɾeŋ/
	valencià /ˈtɾeŋk/, /ˈtɾeŋ/

• Rimes: -ɛŋk
• Etimologia: De trencar, segle XIV.

Nom

trenc m. ‎(plural trencs)

1. ferida, trep

   «... més d'un trenc al cap ens havíem fet .» (Luís Arumí, La guerra dels carlins vista per un infant, 972)

2. Esquerda produïda per contusió, solució de continuïtat en una superfície.

   «Pensa qui pensa de quin cap faria estelles, sent trepig, guaita per un trenc de sa campana, i me veu un escabotell de dimonis que se'n venien tots xarpats.» (Antoni Maria Alcover, Aplec de rondaies mallorquines, 1900)

3. desviament

   «Després d’haver passat pel trenc d'una drecera que mena al pla del Fideuer i a Sant Salvador de les Espases...» (Àngel M. Hernández i Cardona, Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat, 1997)

4. Traç inferior de la ce trencada (ç).

Derivats

• a trenc d'alba

Traduccions

Esquerda per contusió

• Castellà: grieta ^(es) f.
• Francès: lézarde ^(fr) f.
• Italià: fessura ^(it) f.

Traç de la ce trencada

• Anglès: cedilla ^(en)
• Castellà: cedilla ^(es) f.
• Francès: cédille ^(fr) f.

Verb

trenc

1. (balear) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de trencar.

Miscel·lània

• Síl·labes: 1

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC, DCVB