cantó

Potser volíeu: canto, cantò, Cantó

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /kənˈto/, occidental /kanˈto/
• Rimes: -o
• Etimologia: D’origen incert paral·lel a cantal i cantell, segle XIII. Probablement del català antic cant i el sufix -ó, del llatí tardà cantus ‎(«llanda de roda»), del gàl·lic *cantos, del protocèltic *kantos ‎(«caire, cantell»). Cognat de l’aragonès cantón ‎(«racó, cantonada»).

Nom

cantó m. ‎(plural cantons)

1. Aresta de l'angle que formen dues cares d'un cos polièdric.

   Ves amb compte de no xocar amb el cantó d'aquesta casa.

2. Banda de l'espai oposada a un altre.

   Ho posarem al cantó de dalt.

3. Extrem d'una cosa.

   Vull el cantó del pa.

4. Pedra tallada en forma de paral·lelepípede que serveix de base en la construcció d'edificis.
5. Subdivisió territorial emprada per l'administració suïssa.

Derivats

• acantonar
• cantonada
• cantonal
• cantoner
• de trascantó
• escantonar
• quatre cantons

Traduccions

Traduccions

• Anglès: edge ^(en)
• Castellà: canto ^(es), esquina ^(es), lado ^(es), silleria ^(es)
• Francès: canton ^(fr)

Miscel·lània

• Síl·labes: can·tó (2)
• Anagrames: Conat, conta, contà, cotna, cotnà, nocat, tanco

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC, DCVB, Optimot

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /kanˈto/, meridional \kaŋˈto\

Americà: alt /k(a)nˈto/, baix \kaŋˈto\, austral /kanˈto/

• Rimes: -o

Verb

cantó

1. tercera persona del singular (él, ella, usted) del passat simple del verb cantar

Miscel·lània

• Síl·labes: can·tó (2)
• Anagrames: catón, conta, contá, cotan, tacón, tanco, tancó, tocan, tonca