Català
Modifica

Oriental: /əɱ.fəˈða/
Occidental: nord-occidental /eɱ.faˈða/, valencià /eɱ.faˈðaɾ/
Informal: nord-occidental /aɱ.faˈða/
  • Rimes: -a(ɾ)
  • Homòfon: enfadà
  • Etimologia: Del castellà enfadar, d’origen incert podria derivar del galaic-portuguès fado ‎(«lliurar-se a la fatalitat»), procedent del llatí fatus ‎(«destí, predicció»), segle XVI.
  • Anagrama: frenada

VerbModifica

en·fa·dar trans., pron. ‎(pronominal enfadar-se)

  1. (obsolet) Enutjar, causar disgust o ràbia en una persona.
  2. (pronominal) Enutjar-se, sentir enuig.

ConjugacióModifica

Paradigmes de flexió: enfado, enfada, enfadem

SinònimsModifica

TraduccionsModifica

Vegeu tambéModifica

  • Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
  • Vegeu el Diccionari de sinònims de Softcatalà-OpenThesaurus: enfadar


Castellà
Modifica

Peninsular: \eɱ.faˈðaɾ\
Americà: alt \eɱ.f(a)ˈdaɾ\, baix \eŋ.faˈðaɾ\, austral \eɱ.faˈðaɾ\

VerbModifica

en·fa·dar trans. ‎(present enfado, passat enfadé, futur enfadaré)

  1. enutjar, enfadar