inanis

Llatí

Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ɪˈnaː.nɪs/
Etimologia: Format en el protoitàlic, potser pel prefix in- ‎(«no, sense») i un mot emparentat amb anima, amb el sentit original «sense vida».

inānis m., f., ināne n. ‎(comparatiu inanior, superlatiu inānissimus)

erm, estèril, improductiu
«Terra autem erat ināais et vacua, et tenebrae erant super faciem abyssī: et spīritus Deī ferēbātur super aquās.» (Sant Geroni, Vulgata)
La Terra era estèril i buida i les tenebres cobria la superfície de l'abisme, i l'esperit de Deu es mogué sobre les aigües.
buit
«...cum vas inane dicimus, non ita loquimur ut physici, quibus inane esse nihil placet, sed ita, ut verbi causa sine aqua, sine vino, sine oleo vas esse dicamus.» (Ciceró, De fato XI.24)
Quan diem que un got està buit no ens referim al que entenen els fisics, per als quals mai hi ha res buit, volem dir que no té aigua, ni vi, ni oli.

Tercera declinació, nominatiu amb dues terminacions.

Cas	Masc./Fem.	Neutre	Masc./Fem.	Neutre
Cas	Singular		Plural
Nominatiu	inānis	ināne	inānēs	inānia
Vocatiu	inānis	ināne	inānēs	inānia
Acusatiu	inānem	ināne	inānēs	inānia
Genitiu	inānis		inānium
Datiu	inānī		inānibus
Ablatiu	inānī		inānibus

inānīs