Català
Modifica

Oriental: central /təˈnor/, balear /təˈno/
Occidental: /teˈnoɾ/
  • Rimes: -oɾ
  • Etimologia: Del llatí tenor ‎(«el qui sosté»), derivat de tenēre.

NomModifica

tenor m. ‎(plural tenors)

  1. La Veu masculina de cantant més aguda.
    El tenor Galliano Massini posseeix una veu ben timbrada que lluí especialment en el duo del tercer acte[1]
  2. Part principal de les partitures del cant gregorià.
    De les cinc vegades que trobem el Tenor Omnes en la present col·lecció de motets, dues vegades la trobem en sol i tres en fa.[2]
  3. Instrument que té una gama de so que abasta del do segon al do quart.
    Aquest nou quartet de corda, ens plau dir-ho, l'integraven artistes catalans. Heus ací els noms: Pepita Dièguez (violí I), Aleix Rossell (violí II), Conrad Giral (viola-tenor) i Encarnació Vives (violoncel).[3]

DerivatsModifica

TraduccionsModifica

NomModifica

tenor f. ‎(plural tenors)

  1. Antigament, context, tarannà.
    Per bé que l'autoritat procedent d'una llei o d'un ús ancestral no sigui cosa menyspreable, amb tot, no l'admetem com a vàlida fins al punt que sigui capaç d'incorporar quelcom contraposat a la tenor dels nostres privilegis,[4]

Miscel·làniaModifica

Vegeu tambéModifica

  1. Revista musical catalana, 1935
  2. El Codex Musical de Las Huelgas, Biblioteca de Catalunya, pàgina 298
  3. Revista musical catalana, 1933
  4. Joan J. Busqueta, Llibre de les Constitucions i Estatuts de l'Estudi General de Lleida