venio

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ɪnˈwɛ.nɪ.oː/
• Etimologia: Del protoindoeuropeu *gʷem-

Verb

veniō ‎(1a present^?), venīs ‎(2a present), venīre ‎(infinitiu), vēnī ‎(perfet), ventum ‎(supí)

1. venir, jo vinc, acostar-se

   Ad istum emptum venerunt illum locum senatorium.— («Van venir cap a ell per comprar-li el lloc al senat.»)

2. venir, jo vinc, arribar

   Veni, vidi, vici.— («He vingut, he vist i he vençut.»)

   Tempus victoriae venit.— («El moment de la victòria ha arribat.»)

3. aparèixer, mostrar-se

   Illic veniunt felicius uvae.— («Allà apareixen els raïms de la felicitat.»)

   Canibus rabies venit.— («La ràbia es mostra en els gossos.»)

4. procedir, venir

   Prava ex falsis opinionibus veniunt.— («Les males accions provenen de les falses opinions.»)

5. portar

   Venio ad tertiam epistulam.— («Això em porta a la tercera carta.»)

Derivats

adinveniō anteveniō circumveniō contrāveniō conveniō

dēveniō disconveniō ēveniō interveniō inveniō

obveniō perveniō praeveniō prōveniō reveniō subveniō

superveniō trānsveniō venīlia ventiō ventitō ventō

Vegeu també

• Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.463