crep

Català

Pronúncia⁽ⁱ⁾: (verb) /ˈkɾep/
Rimes: -ep
Etimologia: Del francès crêpe, del francès antic crespe, del llatí crispus ‎(literalment «arrissat, crespat»), segle XX. Doblet de cresp.

crep f. o m. ‎(plural creps)

(cuina) Pasta de farina, aigua o llet, i ous, que, cuita a la paella, pren una forma prima i rodona i que se serveix, bé doblegada bé enrotllada, farcida amb condiments diversos.
«Li faré menjar la seua puta botifarra abans de cremar la seua carcanada de celta borratxo en un auto-da-fe purificador amb els discos d'en Théodore Brotel i en un terrabastall de sacs de gemecs, una fetor de creps mullats amb sidra.» (Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat, Les rambles de Saigon, 1996)

«A l’hora de les postres, les hosts leticianes havien assolit la victòria final. I amb la dolçor d’una crep Suzette a la boca que li féu passejar la llengua per uns llavis que va humitejar, amollà: –Una novetat, no?, això d’anar investigant herències familiars.» (Àlan Greus, L'hereu, pàg. 161, 2002)

crep

(balear, alguerès) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de crepar.