Català

modifica
  • Pronúncia(i): /ˈɔm/
  • Rimes: -ɔm
  • Etimologia: Forma pronominal del llatí homo ‎(«persona, home») en nominatiu, segle XII, cognat del francès on. Doblet de home via l’acusatiu.

hom

  1. Qualsevol persona, fent de subjecte en una oració gramatical sense concretar qui.
    Hom diu que les muntanyes del Pirineu són les més boniques del món.
  2. Pronom indefinit no fent de subjecte, fa referència a una persona qualsevol, indeterminada, i, a vegades, a qui s'atribueix l'acció.
    Hi ha casos en què hom no sap què fer.
    «Déus mana a hom amar son enemich.» (Llull, Felix, pt. i, c. 15)

Compostos i expressions

modifica

Traduccions

modifica

Miscel·lània

modifica

Vegeu també

modifica

Català antic

modifica

hom m. ‎(plural homs)

  1. forma alternativa de home
    «Confessà per sagrament que aquel hom per nom Vicent que volch a él matar.» (Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, 1275)

hom m. ‎(plural homs)

  1. forma alternativa de om

hom

  1. hom

Vegeu també

modifica