hom

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈɔm/
• Rimes: -ɔm
• Etimologia: Forma pronominal del llatí homo ‎(«persona, home») en nominatiu, segle XII, cognat del francès on. Doblet de home via l’acusatiu.

Pronom

hom

1. Qualsevol persona, fent de subjecte en una oració gramatical sense concretar qui.

   Hom diu que les muntanyes del Pirineu són les més boniques del món.

2. Pronom indefinit no fent de subjecte, fa referència a una persona qualsevol, indeterminada, i, a vegades, a qui s'atribueix l'acció.

   Hi ha casos en què hom no sap què fer.

   «Déus mana a hom amar son enemich.» (Llull, Felix, pt. i, c. 15)

Compostos i expressions

• un hom

Traduccions

Traduccions

• Alemany: man ^(de)
• Anglès: anyone ^(en), one ^(en)
• Castellà: se ^(es)
• Esperanto: oni ^(eo)
• Francès: on ^(fr)
• Italià: si ^(it)
• Polonès: człowiek ^(pl) m. inan.

Miscel·lània

• Síl·labes: 1
• Anagrama: ohm

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot

Català antic

Nom

hom m. ‎(plural homs)

1. forma alternativa de home

   «Confessà per sagrament que aquel hom per nom Vicent que volch a él matar.» (Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, 1275)

Nom

hom m. ‎(plural homs)

1. forma alternativa de om

Pronom

hom

1. hom

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo, CIVAL