provoco

Català

Verb

provoco

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de provocar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb provocar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb provocar.

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: \pɾoˈβo.ko\

Americà: alt /pɾoˈbo.k(o)/, baix \pɾoˈβo.ko\

• Rimes: -oko

Verb

provoco

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb provocar

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈproː.wɔ.koː/
• Etimologia: Del prefix pro- ‎(«cap endavant») i el verb vocare ‎(«cridar,apel·lar»).

Verb

prōvocō ‎(present^?), prōvocāre ‎(infinitiu), prōvocāvī ‎(perfet), prōvocātum ‎(supí)

1. provocar
2. excitar
3. reptar
4. apel·lar