sido

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈsiː.doː/
• Etimologia: Del protoindoeuropeu *sed- («seure»), com també sedeō.

Verb

sīdō ‎(1a present^?), sīdis ‎(2a present), sīdere ‎(infinitiu), sīdī ‎(perfet), sessum ‎(supí)

1. seure
2. assentar
3. instal·lar, reposar

   «ubi venere ad fauces graveolentis Averni, tollunt se celeres; liquidumque per aëra lapsæ sedibus optatis gemina super arbore sidunt» (Virgili, Eneida)

   Quan els coloms passen per sobre del cràter de l'Avern, ràpidament se n'aparten i van a reposar a dalt dels arbres

Derivats

adsīdō assīdō circumsīdō cōnsīdō dēsīdō īnsīdō

obsīdō persīdō possīdō resīdō subsīdō

vegeu també

• Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.884-887