instigo

Català

Verb

instigo

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de instigar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb instigar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb instigar.

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional \i(n)sˈti.ɣo\, meridional \i(ŋ)hˈti.ɣo\

Americà: alt /insˈti.ɡo/, baix \i(ŋ)hˈti.ɣo\, austral \i(n)hˈti.ɣo\

• Rimes: -iɡo

Verb

instigo

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb instigar

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ɪnˈstiː.ɡoː/
• Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *steyg- («burxar»), cognat de stilus.

Verb

īnstīgō ‎(1a present^?), īnstīgās ‎(2a present), īnstīgāre ‎(infinitiu), īnstīgāvī ‎(perfet), īnstīgātum ‎(supí)

1. instigar, jo instigo