minor

Català

• Anagrama: morin

Verb

mi·nor

1. (balear, alguerès) primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de minorar

Anglès

• Pronúncia: /maɪnə/

  àudio (EUA)

Nom

minor ‎(plural minors)

1. menor d'edat

Vegeu també

• minor. Diccionaris en Línia. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 12 febrer 2015].

Llatí

• Pronúncia: /ˈmɪ.nʊs/
• Etimologia: Nom i adjectiu: forma comparativa de parvus. Verb: derivat de minae.

Adjectiu

minor m., f., minus n.

1. menor que, inferior

   Minoribus verbis utiomittere. — «Parlar en un to menys alt.»

Antònims

• maior, plus

Declinació

Tercera declinació, variant comparatiu.

Cas	Singular			Plural
	Masc./Fem.	Neutre		Masc./Fem.	Neutre
Nominatiu	minor	minus		minōrēs	minōra
Vocatiu	minor	minus		minōrēs	minōra
Acusatiu	minōrem	minus		minōrēs	minōra
Genitiu	minōris			minōrum
Datiu	minōrī			minōribus
Ablatiu	minōre			minōribus

Nom

minor m. ‎(genitiu minōris)

3a declinació -, -is (tema cons.)
Cas	Singular	Plural
Nominatiu	minor	minōrēs
Vocatiu	minor	minōrēs
Acusatiu	minōrem	minōrēs
Genitiu	minōris	minōrum
Datiu	minōrī	minōribus
Ablatiu	minōre	minōribus

1. subordinat

Verb

minor ‎(1a present^?), mināris ‎(2a present), minārī ‎(infinitiu), minātus sum ‎(perfet); deponent

1. alçar, sobresortir, destacar

   Minantur in caelum scopuli. — «Les roques destaquen sobre el cel.»

2. amenaçar, jo amenaço

   Domus mea ardore suo deflagrationem urbi minabatur. — «L'incendi de casa meva amenaçava d'escampar-se per tota la ciutat.»

3. anunciar

   Hoc scriptum est tibi, qui, magna cum minaris, extricas nihil. — «Aquesta faula va per tu, que anuncies grans promeses i no tens res.»