escut

Potser volíeu: Escut

Català

Oriental:	central /əsˈkut/^ⓘ, balear /əsˈkut/
	alguerès /asˈkut/
Occidental:	/esˈkut/
Informal:	nord-occidental /asˈkut/

Rimes: -ut
Etimologia: Del llatí scūtum, segle XII, del protoitàlic *skoitom ‎(«escut»), del protoindoeuropeu *skoi-to- ‎(«peça de fusta, escut»), de *skey- ‎(«tallar, partir»).^[1]

escut m. ‎(plural escuts)

Arma defensiva, agafada amb la mà o amb el braç, amb suficient amplària i solidesa per aturar l'escomesa de l'enemic.
Element emblemàtic d'un país, ciutat, família, institució, etc., que correspon a un dibuix simbòlic normalment emmarcat en la forma d'un escut medieval.
Defensa d'alguns canons i metralladores pesants, composta per una planxa metàl·lica que cobreix els servidors de l'arma.
Tipus de defensa contra qualsevol tipus d'atac.
«Jo per sort tenia, des de petit, el meu cercle d’amics i d’amigues fora de l’escola. Sobretot amigues. Perquè per la gent com jo, el nostre escut sempre han estat les amigues.» (Xavi Buxeda i Marcet, «Una escola de mascles», Núvol, oct. 2021)
Protecció típicament metàl·lica que cobreix els voltants d'un forat de pany de possibles ratllades.
Nom de diverses monedes modernes i antigues.
(beisbol) Peça de cautxú, goma o escuma integrada de vegades a l'equip d'un àrbitre principal, que s'utilitza per a protegir-se el pit.
conquilla

Arma defensiva

Element emblemàtic

Defensa d'alguns canons i metralladores

Qualsevol tipus de defensa contra qualsevol tipus d'atac

Protecció del forat del pany

Moneda

Beisbol: peça de l'equip d'un àrbitre principal per a protegir-se el pi

escut

Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de escudir.
(alguerès) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de escudir.
Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb escudir.

↑ De Vaan, Michiel. Etymological Dictionary of Latin and the other Italic Languages (en anglès). Leiden, Boston, EUA: Brill, 2008, 548-9 (Leiden Indo-European Etymological Dictionary Series). ISBN 9789004167971.