Català

modifica

incubo

  1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de incubar.
  2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb incubar.
  3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb incubar.

Castellà

modifica
Peninsular: \iŋˈku.βo\
Americà: alt \iŋˈku.bo\, baix \iŋˈku.βo\

incubo

  1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb incubar
  • Pronúncia(i): /ˈɪŋ.kʊ.boː/
  • Etimologia: De in i cubō.

incubō ‎(1a present?), incubās ‎(2a present), incubāre ‎(infinitiu), incubuī ‎(perfet), incubitum ‎(supí)

  1. jaure damunt d'algú, cobrir
    Pecuniae incubare.
    Cobrir les despeses.
  2. ficar-se ajagut a dins de, penetrar
    Humero hasta incubat.
    Llança que penetra l'espatlla.
  3. dominar
    Jugum incubans mari.
    Muntanya que domina la mar.
  4. ésser una càrrega

incubō m. ‎(genitiu incubōnis)

  1. vetllador
  2. íncube
  3. malson

Declinació

modifica
3a declinació -, -is (tema cons.)
Cas Singular Plural
Nominatiu incubō incubōnēs
Vocatiu incubō incubōnēs
Acusatiu incubōnem incubōnēs
Genitiu incubōnis incubōnum
Datiu incubōnī incubōnibus
Ablatiu incubōne incubōnibus