manco

Potser volíeu: mancò

Català

Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈmaŋ.ku/
	balear /ˈmaŋ.ko/, /ˈmaŋ.ku/
Occidental:	/ˈmaŋ.ko/

Rimes: -aŋko
Etimologia: Adjectiu i substantiu: variant expressiva de manc, del llatí mancus ‎(«mutilat, disminuït»), segle XV.
Etimologia: Adverbi: extensió de l’adjectiu per influència de l’italià manco ‎(«menys»), també del llatí mancus, segle XVI.

Adjectiu

manco m. ‎(femení manca, plural masculí mancos, plural femení manques)

Que ha perdut un braç o una mà.

Sinònims

manc (antic, forma culta, poc usada)
manxol (Maó)
manxot (septentrional)
monco (alguerès)
curro (valencià, tortosí)

Traduccions

Anglès: one-armed ^(en), one-handed ^(en)
Castellà: manco ^(es)
Francès: manchot ^(fr)
Italià: monco ^(it)

Nom

manco m. ‎(plural mancos, femení manca)

Persona mancada d’un braç o d’una mà.

Adverbi

manco

Sinònim de menys.

Notes

D’ús tradicional popular, va caure en desús al segle XIX per desprestigi de l’adjectiu.
En balear s’ha mantingut per percepció diferencial.

Verb

manco

Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de mancar.
(col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb mancar.
(col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb mancar.

Miscel·lània

Síl·labes: man·co (2)
Anagrames: monca, nocam

Vegeu també

Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC, DCVB
Petit Atles Lingüístic del Domini Català

Italià

Pronúncia^ⓘ: /ˈmaŋ.ko/
Etimologia: Del llatí mancus ‎(«mutilat»).

Nom

manco m. ‎(plural manchi)

(literari) mancança

Sinònims

mancanza

Adjectiu

manco m. ‎(femení manca, plural masculí manchi, plural femení manche)

(poc usat) esquerrà
(antic) mancat
(literari) informal

Sinònims

(esquerrà) sinistro
(informal) manchevole

Adverbi

manco

(col·loquial) ni, ni tant sols

Sinònims

neanche, nemmeno, neppure

Verb

manco

primera persona singular (io) del present d'indicatiu de mancare

Miscel·lània

Síl·labes: màn·co (2)