Català
Modifica

  • Pronúncia(i): oriental /ˈmi.kə/, occidental /ˈmi.ka/
  • Rimes: -ika
  • Etimologia: Del llatí vulgar *mīcca, segle XIII, conservant la consonant sorda del llatí clàssic mīca ‎(«partícula»), que originà el castellà i portuguès miga amb consonat sonora.
 
mineral de mica

NomModifica

mica f. ‎(plural miques)

  1. Petita porció.
  2. Mineral d’un grup de la classe dels fil·losilicats, brillant, amb aspecte de làmines.

TraduccionsModifica

AdverbiModifica

mica

  1. (antic, eivissenc) gens
  2. (antic) pas (reforçant frases negatives)

RelacionatsModifica

Miscel·làniaModifica

Vegeu tambéModifica


Llatí
Modifica

  • Pronúncia(i): /ˈmiː.ka/
  • Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *smeī- ‎(«pessigar, gratar, esmicolar»).

NomModifica

mīca f. ‎(genitiu mīcae)

1a declinació -a, -ae
Cas Singular Plural
Nominatiu mīca mīcae
Vocatiu mīca mīcae
Acusatiu mīcam mīcās
Genitiu mīcae mīcārum
Datiu mīcae mīcīs
Ablatiu mīcā mīcīs
  1. partícula, fragment, tros
  2. (llatí medieval) bocí de pa negre, molla
  3. (mineralogia) mica
  4. gra, mica, en l'expressió negativa (gens ni mica), emprada pels còmics com Plaute.
    «Quam sine ulla mica salis?» Plaute, Auluaria
    Ni una mica de sal?

DerivatsModifica

Vegeu tambéModifica

  • Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Worterbuch, 1956, p.966-967
  • David Willis, Christopher Lucas, Anne Breitbarth, The History of Negation in the Languages of Europe and the Mediterranean, 2013