ris

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈris/
• Rimes: -is
• Etimologia: [1] De l'italià riccio, segle XVII, doblet de rínxol.
• Etimologia: [2] Del grec antic ὄρυζα ‎(óryza), doblet de arròs via l’àrab.

Nom

ris m. ‎(plural rissos)

1. rínxol
2. (tèxtil) Teixit de cotó amb pèl en forma de bagues.
3. (nàutica) Cordill de vela per a reduir la superfície exposada al vent.

Sinònims

• (tèxtil) rus

Traduccions

Teixit amb pèl de bagues

• Castellà: rizo ^(es)

Cordill de vela

• Anglès: reef ^(en)
• Castellà: rizo ^(es)
• Francès: ris ^(fr)

Nom

ris m. ‎(plural rissos)

1. (antic, alguerès) arròs

Verb

ris

1. (balear) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de rissar.

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Termcat

Català antic

• Etimologia: [1] Del llatí rīsus, participi de rīdeō ‎(«riure»).
• Etimologia: [2] Del grec antic ὄρυζα ‎(óryza).

Nom

ris m.

1. rialla, riure

   «Seguesquen mi tots los que amaran, mon ris o plor qualque d' ells me seguexqua, car yo son prest de tastar fel o bresqua.» (Ausiàs March, Poesies, segle XV)

Nom

ris m.

1. arròs

Variants

• riz, ros

Verb

ris

1. participi masculí singular de riure

   «Per ma fe senyora dix Tirant yo ·m só ris de vna demanda que Phelip hui tot lo dia me fa.» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, 1460-1464)

2. primera persona singular (io, yo, jo) del passat de riure
3. tercera persona singular (él, eyl, ell) del passat de riure

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo, DTCA, CIVAL

Català antic

Verb

ris

1. participi masculí singular de riure
2. primera persona singular (io, yo, jo) del passat de riure
3. tercera persona singular (él, eyl, ell) del passat de riure

Variants

• [1] rigut
• [2] riguí
• [3] rié, rigué