teneo

Llatí

Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈtɛ.nɛ.oː/
Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *ten- ‎(«abastar, engrapar»); cognat del grec antic τείνω ‎(teínō), del persa ‎(tanidan, «teixir»), del sànscrit तनोति ‎(tanóti) i de l’anglès antic þennan.

teneō ‎(1a present^?), tenēs ‎(2a present), tenēre ‎(infinitiu), tenuī ‎(perfet), tentum ‎(supí)

sostenir, subjectar, agafar, tenir a les mans
«Porrige bracchium, prehende: jam tenes?» (Plaute, Mercator V, 2, 42)
M'ofereixes el braç, doncs agafa'm. Ja em tens ben subjectat?
mantenir, defensar, retenir
«Capitolia celsa tenebat.» (Virgili, Aeneis VIII, 653)
Defensava la possessió de la part alta del Capitoli.
tenir, posseir
«Multa hereditatibus, multa emptionibus, multa dotibus tenebantur sine injuriā» (Ciceró, De Officiis II, 23, 81)
Tenien moltes hisendes, moltes adquisicions, moltes dotacions obtingudes de manera justa.
copsar, entendre
«Tenes, quid dicam?» (Tertul·lià, De Praescriptione Haereticorum IV, 3, 22)
Has entès el que t'he dit?