vano

Català

Rimes: -ano
Etimologia: Del castellà abano, segle XVII, de abanar ‎(«ventar»), del portuguès abanar ‎(«garbellar»), del llatí vannus ‎(«garbell»), procedent de l'arrel indoeuropea *wẽ ‎(«batre, ventar»).

vano m. ‎(plural vanos)

(central, septentrional, nord-occidental) ventall
(argot casteller) Conjunt de pilars construïts simultàniament, per exemple al final d'una actuació.

On s’usa ventall per l’instrument de ventar el foc, s’ha substituït per vano per designar l’instrument plegable d’ús personal.
En balear, tortosí i alguerès s’usa ventador per l’instrument de ventar el foc i es manté ventall per l’instrument plegable d’ús personal.

vano

vano m. ‎(femení vana, plural masculí vanos, plural femení vanas)

va, inútil
«Loca fantaseaba la lechera, a vanas ilusiones dando abrigo.» (Los Niños: revista de educacion y recreo, 1871, p.77)
La lletera fantasiejava, donant cabuda a vanes il·lusions.
unflat, superbi
«El Señor montó en cólera cuando con vano orgullo se construyó la torre.» (Sebastian Brandt, La nave de los necios, 2018)
El Senyor muntà en còlera quan, amb orgull unflat es construí la torre.

vano m. ‎(plural vanos)

forat, obertura
«Una cabecita de pelo oscuro alborotado asomó por el vano de la puerta abierta.» (Rosa Ribas, Sabine Hofmann, El gran frío, 2014)
Un caparró de cabells foscos i desgrenyats aparegué pel forat de la porta oberta.

vānō