mon

Potser volíeu: mon-, Mon, món

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (àton)

Oriental: central /mun/, balear /mon/, /mun/

Occidental: nord-occidental /mon/^ⓘ, /mun/, valencià /mon/

• Homòfons: món, mont
• Etimologia: Del llatí vulgar *mum, contracció proclítica de meum ‎(«meu»).

Adjectiu

mon m. ‎(femení ma, plural masculí mos o mons, plural femení mes)

1. Possessiu àton de primera persona, masculí singular

Notes d'ús

El seu ús havia estat més estès en el passat. Actualment s'empra sobretot anteposat a un nom, especialment parentius (mon pare).

Sinònims

• el meu

Relacionats

Possessius en català

Posseïdor/persona		singular		plural
		masculí	femení	masculí	femení
tònic
Un sol	1a	(el) meu	(la) meva, meua1, mia2	(els) meus	(les) meves, meues1, mies2
	2a	(el) teu	(la) teva, teua1, tua2	(els) teus	(les) teves, teues1, tues2
	3a	(el) seu	(la) seva, seua1, sua2	(els) seus	(les) seves, seues1, sues2
Més d’un	1a	(el) nostre	(la) nostra	(els/les) nostres
	2a	(el) vostre	(la) vostra	(els/les) vostres
	3a	llur3		llurs3
		(el) seu	(la) seva, seua1	(els) seus	(les) seves, seues1
àton
Un sol	1a	mon4	ma4	mos4	mes4
	2a	ton4	ta4	tos4	tes4
	3a	son4	sa4	sos4	ses4
1) Dialectal i valencià 2) Antic, poètic i alguerès 3) Literari 4) Antic i fossilitzat.

Traduccions

Traduccions

• Anglès: my ^(en)
• Castellà: mi ^(es)
• Francès: mon ^(fr)

Miscel·lània

• Anagrama: nom ^(revers)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC