persona

Potser volíeu: PERSONA, personà

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /pərˈso.nə/, occidental /peɾˈso.na/
• Rimes: -ona

Àudio: català oriental

(fitxer)

• Etimologia: Del llatí persōna ‎(«màscara teatral, personatge»), segle XII.
• Anagrames: arpones, arponés, enaspro, posaren, soparen

Nom

per·so·na f. ‎(plural persones)

1. Ésser humà.
2. subjecte
3. Tret gramatical que indica de qui o de què es parla: narrador, receptor immediat del missatge o qualsevol altre. El català, considerant que diferencia el nombre, tot plegat té sis persones.

Compostos i expressions

• persona física: En dret individu que és part d'un judici, contracte, etc.
• persona gramatical: Vegeu persona [3] (tret gramatical...).
• persona jurídica: En dret entitat que és part d'un judici, contracte, etc.

Derivats

• apersonat
• cercapersones
• personificar
• personar-se
• personat
• personatge
• Relacionats: personal

Sinònims

• cap, habitant, individu, ànima
• habitant, home, individu, subjecte, ànima, ésser

Traduccions

Traduccions: persona

• Alemany: Person ^(de) f., Mensch ^(de) m.
• Anglès: person ^(en)
• Asturià: persona ^(ast) f.
• Basc: pertsona ^(eu)
• Belarús: чалаве́к ^(be) m. ‎(txalavek)
• Castellà: persona ^(es) f.
• Eslovac: osoba ^(sk) f.
• Eslovè: oseba ^(sl) f.
• Esperanto: persono ^(eo)
• Francès: personne ^(fr) f.
• Gaèlic escocès: pearsa ^(gd) m.
• Gallec: persoa ^(gl)
• Grec: άνθρωπος ^(el) m. ‎(ànthropos)
• Grec antic: ἄνθρωπος ^(grc) m. ‎(ánthrōpos)
• Indonesi: orang ^(id)
• Islandès: manneskja ^(is) f., persóna ^(is) f.
• Italià: persona ^(it) f.

• Llatí: homo ^(la) m.
• Llengua de signes catalana: PERSONA ^(csc)
• Macedoni: личност ^(mk) f., човек ^(mk) m.
• Malai: orang ^(ms)
• Neerlandès: persoon ^(nl) m.
• Noruec: person ^(no) m., menneske ^(no) n.
• Occità: persona ^(oc)
• Polonès: osoba ^(pl) f.
• Portuguès: pessoa ^(pt) f.
• Romanès: persoană ^(ro) f.
• Rus: челове́к ^(ru) m. ‎(txelovek)
• Sànscrit: पुरुष ^(sa) m.
• Suahili: mtu ^(sw)
• Suec: person ^(sv) inv.
• Turc: kişi ^(tr)
• Txec: osoba ^(cs) f., člověk ^(cs) m.
• Volapük: pösod ^(vo)

Verb

per·so·na

1. tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de personar-se («es persona»)
2. segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb personar-se («persona’t»)

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
• Vegeu el Diccionari de sinònims de Softcatalà-OpenThesaurus: persona

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: /peɾˈso.na/

Americà: alt /p(e)ɾˈso.na/, baix /peɾˈso.na/

Nom

per·so·na f. ‎(plural personas)

1. persona

Italià

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /perˈsoː.na/
• Etimologia: Del llatí persōna.

Nom

per·só·na f. ‎(plural persone)

1. persona

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /pɛrˈsoː.na/
• Etimologia: Tradicionalment s'ha explicat la formació d'aquesta paraula amb la unió de per i sonare, és a dir «sonar a través de», ja que procedeix de l'àmbit teatral. Altres, però proposen un origen etrusc φersu (phersu, «personatge emmascarat»), que hauria derivat del grec antic πρόσωπον ‎(prósōpon, «per parlar») i que hauria donat lloc al verb llatí persōnare ‎(«posar-se una màscara»), però és difícil que la doble o grega hagi passat a una o senzilla en llatí. Una tercera proposta és que derivi del terme en grec antic ζώνη ‎(zṓnē, «disfressa»).

Nom

persōna f. ‎(genitiu persōnae)

1a declinació -a, -ae
Cas	Singular	Plural
Nominatiu	persōna	persōnae
Vocatiu	persōna	persōnae
Acusatiu	persōnam	persōnās
Genitiu	persōnae	persōnārum
Datiu	persōnae	persōnīs
Ablatiu	persōnā	persōnīs

1. màscara
2. personatge
3. (gramàtica) persona
4. (llatí medieval) persona

Derivats

• persolla
• persōnālis

Occità

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /peɾˈsu.nɔ/

Nom

persona f. ‎(plural personas o persones [aranès])

1. persona