persona
CatalàModifica
|
(fitxer) |
- Etimologia: Del llatí persōna («màscara teatral, personatge»), segle XII.
NomModifica
persona f. (plural persones)
- Ésser humà.
- subjecte
- Tret gramatical que indica de qui o de què es parla: narrador, receptor immediat del missatge o qualsevol altre. El català, considerant que diferencia el nombre, tot plegat té sis persones.
Compostos i expressionsModifica
- persona física: En dret individu que és part d'un judici, contracte, etc.
- persona gramatical: Vegeu persona [3] (tret gramatical...).
- persona jurídica: En dret entitat que és part d'un judici, contracte, etc.
DerivatsModifica
- apersonat
- cercapersones
- personificar
- personar-se
- personat
- personatge
- Relacionats: personal
SinònimsModifica
TraduccionsModifica
Traduccions
|
|
VerbModifica
persona
- tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de personar-se («es persona»)
- segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb personar-se («persona’t»)
Miscel·làniaModifica
- Síl·labes: per·so·na (3)
- Heterograma de 7 lletres (aenoprs)
- Anagrames: arpones, arponés, enaspro, posaren, soparen
Vegeu tambéModifica
- Article corresponent a la Viquipèdia
- Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
- Vegeu el Diccionari de sinònims de Softcatalà-OpenThesaurus: persona
CastellàModifica
NomModifica
persona f. (plural personas)
Miscel·làniaModifica
- Síl·labes: per·so·na (3)
- Heterograma de 7 lletres (aenoprs)
ItaliàModifica
NomModifica
persona f. (plural persone)
Miscel·làniaModifica
- Síl·labes: per·só·na (3)
- Heterograma de 7 lletres (aenoprs)
LlatíModifica
- Pronúncia(i): /pɛrˈsoː.na/
- Etimologia: Tradicionalment s'ha explicat la formació d'aquesta paraula amb la unió de per i sonare, és a dir «sonar a través de», ja que procedeix de l'àmbit teatral.[1] Altres, però proposen un origen etrusc φersu (phersu, «personatge emmascarat»), que hauria derivat del grec antic πρόσωπον (prósōpon, «per parlar») i que hauria donat lloc al verb llatí persōnare («posar-se una màscara»), però és difícil que la doble o grega hagi passat a una o senzilla en llatí.[2][3] Una tercera proposta és que derivi del terme en grec antic ζώνη (zṓnē, «disfressa»).[4]
NomModifica
persōna f. (genitiu persōnae)
- màscara
- personatge
- (gramàtica) persona
- (llatí medieval) persona
DeclinacióModifica
Cas | Singular | Plural |
Nominatiu | persōna | persōnae |
Vocatiu | persōna | persōnae |
Acusatiu | persōnam | persōnās |
Genitiu | persōnae | persōnārum |
Datiu | persōnae | persōnīs |
Ablatiu | persōnā | persōnīs |
DerivatsModifica
Vegeu tambéModifica
- ↑ Michel Bréal, Anatole Bailly, Dictionnaire étymologique latin, Hachette, París, 1885
- ↑ Josep L Blasco, XV Congrés Valencià de Filosofia, 2004, p.154
- ↑ Consejo Superior de Investigaciones Científicas Instituto Luis Vives, Revista de Filosofía, 1953, volums 44-47, p.512
- ↑ María Elena Pelly, Notas para una explicación de la persona gramatical, 1986, p.4
OccitàModifica
- Pronúncia(i): /peɾˈsu.nɔ/