volo

Potser volíeu: Voló

Català

Verb

volo

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de volar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb volar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb volar.

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈwɔ.loː/
• Etimologia: Verb-1: del protoitàlic *welō, de l'arrel protoindoeuropea *welh₂- («desitjar»). Verb-2: de l'arrel protoindoeuropea *weǵʰ- («girar, voltar»).

Verb

volō ‎(1a present^?), vīs ‎(2a present), velle ‎(infinitiu), voluī ‎(perfet)

1. voler, jo vull, desitjar

   Volo te esse bonum.

   Vull que siguis bo.

2. voler, estimar

   Numquid me vis?

   Ja no m'estimes?

3. significar, voler dir

   Quid tibi vis?

   Per què vens?

Derivats

• malo
• nolo

Nom

volo m. ‎(genitiu volonis)

1. esclau voluntari

Declinació

3a declinació -, -is (tema cons.)

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	volo	volonēs
Vocatiu	volo	volonēs
Acusatiu	volonem	volonēs
Genitiu	volonis	volonum
Datiu	volonī	volonibus
Ablatiu	volone	volonibus

Verb

volō ‎(1a present^?), volās ‎(2a present), volāre ‎(infinitiu), volāvi ‎(perfet), volātum ‎(supí)

1. volar, jo volo

   Sine pennis volare haud facil est.

   No és fàcil volar sense plomes.

2. anar de pressa, córrer

   Fama volat pulsum regnis cessisse paternis Idomenea ducem.

   Corre el rumor que el príncep Idomeneu ha marxat, expulsat del regne dels seus pares.

3. desaparèixer

   Verba volant.

   Les paraules desapareixen.

Vegeu també

• Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.137-138