Potser volíeu: ANAR, anaŕ


Català
modifica

Oriental:  /əˈna/
Occidental:  nord-occidental /aˈna/, valencià /aˈnaɾ/
  • Rimes: -a(ɾ)
  • Homòfon: anà
  • Etimologia: Del llatí vulgar *amnare, del clàssic ambulare ‎(«caminar, fer pas de marxa»), segle XII. Algunes de les formes conjugades provenen de vādere i de īre.

Verb modifica

anar intr., pron., aux. ‎(pronominal anar-se'n)

  1. Caminar o moure's d'un lloc a un altre.
  2. apostar
    Van dos euros.
  3. consistir o dependre
    En això li va la vida.
  4. importar, interessar
    En això no m'hi va res
  5. Distingir-se, diferenciar-se una persona o cosa d'una altra.
    Aquell qui va de governat a governant.
  6. dirigir (un camí)
    Aquest camí va a tal lloc.
  7. obrar, procedir
  8. Ésser algun nom o verb de la mateixa declinació o conjugació que un altre.
    El verb casar va com amar.
  9. (cartes) Entrar o triar coll.
  10. Batre, palpitar (referit al cor o al pols).
  11. (seguit de gerundi) Trobar-se en curs d’executar, de fer.
    Anar xiulant.
  12. (seguit de la preposició a i d’un infinitiu) Dirigir-se a complir de forma inconvenient o inevitable.
    La pilota va anar a parar al riu.
  13. (imperfet seguit de la preposició a o per i d’infinitiu) Estava a punt, era imminent.
    Quan heu arribat la pel·lícula anava a començar.

Conjugació modifica

Alterna formes dels infinitius llatins *andāre, vādere i īre.

Paradigmes de flexió: vaig, va, anem

Variants modifica

  • anà, reducció col·loquial, seguit de pronoms febles
    Anà'ns-enAnar-nos-en

Sinònims modifica

Compostos i expressions modifica

Traduccions modifica

Miscel·lània modifica

Vegeu també modifica


Occità
modifica

  • Pronúncia(i): /aˈna/

Verb modifica

anar ‎(pronominal se n'anar o anar-se'n)

  1. anar