Potser volíeu: ANAR, anaŕ

Català

modifica
Oriental:  /əˈna/
Occidental:  nord-occidental /aˈna/
valencià /aˈnaɾ/, /aˈna/
  • Rimes: -a(ɾ)
  • Homòfon: anà
  • Etimologia: Del llatí vulgar *amnare, nasalització de *amlare, reducció de ambulare ‎(«caminar, fer pas de marxa») per l’ús freqüent en contexts militars, segle XII. Doblet del cultisme ambular.

anar intr., pron., aux. ‎(pronominal anar-se'n)

  1. Moure's d'un lloc a un altre.
  2. apostar
    Van dos euros.
  3. consistir o dependre
    En això li va la vida.
  4. importar, interessar
    En això no m'hi va res
  5. Distingir-se, diferenciar-se una persona o cosa d'una altra.
    Aquell qui va de governat a governant.
  6. dirigir (un camí)
    Aquest camí va a tal lloc.
  7. obrar, procedir
  8. Ésser algun nom o verb de la mateixa declinació o conjugació que un altre.
    El verb casar va com amar.
  9. (cartes) Entrar o triar coll.
  10. Batre, palpitar (referit al cor o al pols).
  11. (seguit de gerundi) Trobar-se en curs d’executar, de fer.
    Anar xiulant.
  12. (seguit de la preposició a i d’un infinitiu) Dirigir-se a complir de forma inconvenient o inevitable.
    La pilota va anar a parar al riu.
  13. (imperfet seguit de la preposició a o per i d’infinitiu) Estava a punt, era imminent.
    Quan heu arribat la pel·lícula anava a començar.

Conjugació

modifica

Alterna formes analògiques amb d’altres dels infinitius llatins vādere i īre.

Paradigmes de flexió: vaig, va, anem

Variants

modifica
  • anà, reducció col·loquial, seguit de pronoms febles
    Anà'ns-enAnar-nos-en

Sinònims

modifica

Compostos i expressions

modifica

Traduccions

modifica

Miscel·lània

modifica

Vegeu també

modifica

Occità

modifica
  • Pronúncia(i): /aˈna/

anar ‎(pronominal se n'anar o anar-se'n)

  1. anar