Català
Modifica

  • Pronúncia:
Oriental: /ˈdu/
Occidental: nord-occidental /ˈdu/, valencià /ˈduɾ/
  • Rimes: -u(ɾ)
  • Homòfons: du, duu
  • Etimologia: Del llatí dūrus, segle XIII [1, adjectiu].
  • Etimologia: Del llatí dūcĕre ‎(«conduir»), segle XIV [2, verb].

AdjectiuModifica

dur m. ‎(femení dura, plural masculí durs, plural femení dures)

  1. De duresa, fort, difícil de ratllar, resistent.
    Després, un rodament de cap de pura debilitat li va fer descobrir un tauló dur com una roca a un pam de terra.[1]

Compostos i expressionsModifica

  • Ser dur de tracte
  • Tenir cara dura

TraduccionsModifica

VerbModifica

dur trans.

  1. Portar posat.
    Només duia uns pantalons de rodamón lligats amb un cordill.[2]
  2. Portar amb les mans, a la butxaca, carregar amb el cos alguna cosa.
    Tant arribà a insistir l'àliga que en Bernat va treure el trinxet que duia a sobre[3]
  3. conduir un grup, indicar un camí a seguir, menar, guiar
    al carrer de París per baixar, altra vegada, pel carrer d'Aribau, que em duria directament a la plaça de Letamendi. ... la d'aquella ciutat senyora que jo vaig conèixer, per primera vegada, quan m'hi dugué el pare a curar-me una afecció urinària.[4]
  4. (esports de pilota) conduir

DerivatsModifica

ConjugacióModifica

TraduccionsModifica

VerbModifica

dur

  1. (balear, alguerès) primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de durar

Vegeu tambéModifica

  1. Roser Tomàs, La forca per dur una vida orca, 2016
  2. Barbara Kingsolver, Arbres de mongetes, 2010
  3. Rosa Oliveros Arasa, Rondalles contades a la vora del foc, 2019
  4. Teresa Pàmies Bertran, Amor clandestí, 2010



Francès
Modifica

  • Pronúncia: /dyʁ/
    àudio

AdjectiuModifica

dur m. ‎(femení dure, plural masculí durs, plural femení dures)

  1. dur, difícil